Category Archives: Llibre de la setmana

PLUTARC, VIDA DE MARC ANTONI

Any 30 a.C, catorze anys després de la mort de Gai Juli Cèsar, d’una guerra civil i de la mort dels assassins del dictador.
Un any després de la seva desfeta davant Cèsar Octavià, a la batalla naval d’Acci, Marc Antoni i Cleòpatra han intentat mantenir des d’Egipte el control de la part oriental de l’Imperi, amenaça la secessió, la divisió en el triomfant Imperi Romà. Però Antoni, vençut i fugitiu, finalment es suicida clavant-se una espasa al ventrell, segons la tradició dels generals. Més tard ho farà la seva amant,Cleòpatra, reina d’Egipte. Escriu
l’historiador Plutarc :« Aleshores Cleòpatra es féu portar a la tomba d’Antoni, i jaient-se aprop del fèretre deia: estimat Antoni, quan et vaig enterrar era encara lliure, ara, en canvi, quan vesso aquestes libacions, estic captiva i vigilada per impedir-me de maltractar un cos esclau, i per guardar-me per al triomf que serà celebrat sobre tu a Roma. Mentre vivíem, res no ens ha separat un de l’altre, però en morir correm el risc d’intercanviar el nostre país : tu, romà, enterrat aquí, i jo, infortunada, a Itàlia, una tomba serà l’única part del país que hauré rebut. Però si els déus tenen algun poder (els d’aquí ens han traït), no abandonis la teva dona, no permetis que hom celebri el teu triomf a compte meu ; amaga’m amb tu en la mateixa tomba, res no ha estat tan espantós com aquest temps que he viscut sense tu ».

« Cleòpatra havia assajat diversos verins mortals, uns eren ràpids i dolorosos, altres massa lents. Fent proves amb animals i esclaus va trobar que la picada de l’àspid era la més convenient, produïa somnolència sense convulsions, era com adormir-se profundament. Després de banyar-se, es reclinà i prengué un sopar esplèndid. Aleshores entraren un servents que, burlant la vigilància ordenada per Cèsar, portaven un paner de figues… I sota les figues, un àspid, una serp verinosa que saltà al braç de la reina. ».

Generacions anteriors a nosaltres no llegien títols com “Història de Roma”, o de Grècia, llegien les històries primeres, en llengua original o traducció : Tucídides, Livi, Estrabó, Apià, Polibi… La biografia del molt influient filòsof del s. XIX Carles Marx, ens el mostra llegint en grec Apià a la biblioteca pública de Londres, un quadern, un llapis, i fred de peus.

Sense tant de coratge i amb menor precarietat, posem de banda alguna vegada els llibres de text, resums, interpretacions, revistes-rosa d’història sensacionalista, enciclopèdies…, anem a l’original. Convidam avui a Plutarc (s. II dC), un grec nacionalitzat romà, autor de les conegudes Vides paral.leles (Bioí paralléloi) 44 biografies on confronta vides de romans i grecs. He extret aquí la vida d’Antoni, però podria recomanar la de

Cató (o la duresa de l’aristocràcia),
Licurg (per conèixer el règim militar d’Esparta, l‘ «educació espartana »),
Alcibíades (un dandy, un play-boy de la política)
Ròmul, Numa… (la invenció d’un passat gloriós que no va existir, èpica pura )
Pèricles (o el primer experiment de la democràcia, i també de l’art monumental per a major glòria dels governants)
Coriolà (una vida romana amb intensitat de tragèdia grega : el furor i la venjança, l’amor, els deures envers la Pàtria…Shakespeare en féu una versió), o
Pompeu, Crassus, Lúcul… (els grans secundaris de la història, els perdedors, obscurits per l’aurèola obcecant del gran Juli Cèsar: les meves preferides) i tants d’altres.

Plutarc és accessible en excel.lents versions d’Alianza Editorial (7 €), el seu estil és ordenat, psicològicament penetrant, històricament fiable, descriptivament majestuós, directe i eficaç, modern. Les biografies (dues o tres en cada llibre) ocupen rarament més enllà de 120 pàgines. Aprenem molt llegint Plutarc, és instructiu i entretingut, lliçons d’història i d’ànima humana, variable, la de sempre.

Plutarc fou traduït pel nostre Carles Riba, hel.lenista i poeta, traduccions netes i impecables, però una mica il.legibles el 2007, versions dormides, i no desvetlades, publicades a la col.lecció de clàssics Bernat Metge, treballades en un català suprem ja envellit per noble i culte, potser intimidatori a un lector d’avui. Ja ho deia el mestre Miquel Dolç : cada època demana la seva traduccció.

Ignasi Mascaró

Anuncis

BOGERIES DE BROOKLYN

Vides que es creuen. Aquest podria ser el subtítol per a la novel•la d’Auster. Bogeries de Brooklin és una de les maneres que té la novel•la moderna, molt inspirada en el cinema ( i a la inversa) de fer versemblant la narració.Diuen i deu ser cert que el gènere narratiu té en el realisme la seva millor basa. Així com la poesia és llenguatge simbòlic, la narrativa és llenguatge realista. Les millors novel•les són certament les realistes (entre el s. XIX i el XX). La manera com Auster ens explica la vida és la conseqüència directa de l’atzar, de l’entrelligament de vides, producte d’encontres fortuïts i així es va configurant una mena de laberint. M’ha agradat molt per aquest to mínim, de mirada quotidiana en la qual sembla que no passa res i passa tot, on aparentment tracta de vides sense rumb i sense grans pretensions però que és la vida de la immensa majoria. M’ha semblat una forma prou honesta de treballar la matèria novel•lesca, amb apunts històrics, amb apunts fantàstics, i molta emotivitat, com una xarxa de relacions que tot ho lliga.

Mentre el llegia el vaig comparar amb un altre llibre que em va agradar moltíssim: El callejón de los milagros (no hi ha versió catalana…?) de l’egipci Mahfuz. Són microhistòries de la gent senzilla. Ambdós llibres volen explicar de quina estofa és feta la vida que vivim: dels gestos menuts carregats de sentit, plena de sorpreses, amb giragonses inesperades, per caminois mai trepitjats a pesar dels molts anys viscuts.

L’inici del llibre em va semblar magnífic: un home se’n va al món de la seva infantesa per morir-s’hi, però en lloc de la mort es troba amb la vida bullent: els problemes que a hom manté viu, les ganes de fer, de beure, de menjar, de cardar, són mesos d’una intensa vitalitat. De fet retroba l’amistat, retroba l’amor, retroba la protecció.. retroba o troba definitivament la llibertat. Retroba també en alguns moments la imaginació, l’Hotel de l’Existència, tota una metàfora de les il•lusions perdudes que ajuden a tirar endavant.. el llibre també és tota una desfilada dels problemes contemporanis de la societat nordamericada: violència, trencaments, desorientació, ortodòxia…

La vida continua. O sigui que mai no sabem què ens espera el futur. Crec que després d’una vida bastant fracassada, Nathan el protagonista viu pletòric els seus darrers mesos… i no sabem quants anys més…

Xec Florit

SORRA A LES SABATES

La infantesa és per a molts el niu protector dels primers records, ensucrat, ple d’olors i de colors que a molts d’escriptors els agrada evocar. També sabem que poques vegades és així, que quan ets nen pots sentir-te més indefens que mai, insegur i reduït per la por.Joan Pons narra una història de dos personatges, en Daniel i na Susanna, que des de petits se senten atrets i entre ells s’establirà un lligam que els unirà per tota la vida. A la novel•la som testimonis de les recerques existencials d’ambdós i del pes de la humanitat que cada atzar els escomet. Al meu parer, no hi hauria cap problema de catalogar-lo com a llibre de viatges, ja que cada personatge és llançat a recórrer diferents camins, la vivència de la mort del pare, la vivència de la profanació d’allò que més estimes i, fins i tot, la humiliació personal i l’autoodi.

Sorra a les sabates és ambientada a Menorca però també l’acció transcorre per països europeus. Et porta per multitud d’espais viscuts i furga en allò que hom es troba quan cerca el sentit de la vida i de les coses: el poc sentit i la força de l’absurd, digau-ne atzar si voleu.

El lector es trobarà amb una proposta de trama on la lluita per la recerca individual de sentit dels personatges és una constant. Ens hi trobarem implicats com si féssim un esforç kafkià de recerca de seguretats ontològiques.

La lectura, al meu entendre, és una apropiació interessada de l’obra literària. Personalment sent admiració per l’escriptor pel fet de proporcionar-nos un món simbòlic, però la paraula dita davant el lector ja és el mirall del lector, és ell que l’omple de significat. Aleshores, i per acabar, vull recomanar-vos aquesta lectura que aprofundeix en la naturalesa humana i les seves cruïlles i esper que hi pugueu trobar quelcom de realment significatiu.

Antoni Vinent Palliser

Era curiosa l’única percepció del temps que havia tingut fins llavors. Semblava que el temps només pogués ser lineal, occidentalment cronològic quan, durant aquells mesos, Daniel havia comprovat personalment que el temps giravoltava, reculava, agafava derives equivocades, es tornava cap enrere i prosseguia veloç cap endavant. Només la mort era estàtica i açò, fins i tot, ho podrien posar en dubte els místics i els xamans de la frontera de les seves històries que havien visitat l’altre món des dels antres de Tambora.

LA MAR DE DINS

CONTRA LA HUMILIACIÓ DE L’ESPERANÇA
Quan volem significar que una cosa és molt gran i extensa, solem dir que és la mar de gran. I si açò tan enorme ho duim dins l’ànima, podríem dir que és La mar de dins”. Vet aquí el títol del llibre de poemes que acab de llegir i no em cans de rellegir. Amb ell Pere Rovira(Vila-seca, 1947), ciutadà de Lleida i professor de la seua Universitat, va guanyar el premi Carles Riba l’any 2002. Diuen els crítics que escriu poesia de l’experiència, des d’un vitalisme lúcid a una maduresa sensual i amarga. Açò és precisament el que m’agrada d’aquest poemari, i també la forma senzilla i alhora elegant de dir-ho.Als cinquanta anys, és cert, la mort es fa més íntima, somriu amb les dents roges, sembla humil, i ens recita a l’orella, maternal i bavosa, que ja tot és inútil. Però tu no et resignes i llegint Les flors del mal, te n’adones que Baudelaire és un crac. Si més no un cas extraordinari de femeter: va ser capaç de convertir l’escòria i la desgràcia dels carrers de París en bellesa abraçada desesperadament a les paraules. Qui pogués fer ben igual així a Ciutadella com a les tan espanyoles Islas Baleares, on la merda que es dissimula amb discursos de progrés i benestar no té res a envejar a la que s’ensuma a d’altres llocs educats del món! Són les hores cremades a la recerca d’un vers les que poden salvar un poble: perdurable bellesa, més que no capital de doblers gitats de la cartera. Recorda-ho tu també: No cal que ens enganem perquè ens pugui mentir la poesia.

No has entès quasi res –era massa senzill- i vols que em cregui que ets agra i dolenta, pobra hipòcrita fúria, tu que em vas fer oblidar els besos de l’absenta, tu que eres només música. Has tingut massa por del temporal del cor i dels llamps de la nit…Però et vols fort i valent com el llop del teu nom, que és coratge en la vida i no oblides l’amor, jove fins a la mort.

L’amor mai no demana les lleis que li donam; l’amor és un menjar: no necessita versos. En Pere Rovira no en fa d’aquests, que són com canots vells ajeguts al paper, llepant l’encadenada mà de son amo. (També m’agrada per açò). No perd en aquells llavis el tast d’un verí antic. Ha escrit “per salvar el gust tacat de móres dels seus llavis, o per estar més sol, o per no caure en la humiliació de l’esperança”. És humiliant esperar quan te n’adones que duus mig segle esperant coses que mai no s’esdevenen (un món en pau, entre altres foteses) i tens consciència del fracàs. I el final de l’amor fa olor de gessamins.

Vet aquí la veritat resistent al pas del temps que marca un rellotge d’arena, el qual remuga que ningú ja no fa cas de la seva hora, ni de la retxa d’ombra que posa sobre el transcurs del dia (“No puc ser exacte, com es pensen els homes que ho són els seus instants; vaig amb el sol i m’agrada parar-me cada vespre, no mesurar la nit de les estrelles, descansar en la foscor i ser rellotge dels morts”). El poeta Rovira me l’ha feta veure, l’altra veritat, i, per tant, no ploraré per l’edat que ja no és meva, ni per la mort ni per la vida, ni resaré a la sort: sé que no es pot guanyar. Ara, açò sí: creuré en el Nom i en la Bellesa de les coses perdudes que m’estim. I no em caldrà esperança.

Joan F. López Casasnovas

INSECTES

Indefens, fràgil, fi com un dibuix a llapis,
mou les potetes amb delicadesa
mentre em xucla la sang.
Si el mato ara,
¿morirà feliç, o ebri de repugnància,
ple d’aquest suc vermell que ha d’empassar-se
obeint un impuls que no domina?

Que fàcil és unir, petit germà,
el teu destí i el meu: jo també diminut,
sobre la pell d’un déu que em deixa fer
un instant… O jo també esborrat
pel cop brutal, en el moment més dolç.

Que pervers i que fàcil,
si tu només volies una mica de sang,
és tenir-te a les mans i jugar amb les misèries
dels déus i dels mosquits

LA CANÇÓ DELS MISSIONERS

Bruno Salvador, Salvo pels amics i enemics, és el fill d’un missioner catòlic irlandés i d’una congolesa. Educat a l’escola de la missió i ja més gran en un discret santuari per a nens a Roma, als vint-i-nou anys Salvo ha acabat convertint-se en un reconegut intèrpret de llengües minoritaries africanes.

A mesura que el seu prestigi professional va creixent, creix també la seva relació amb una afamada periodista blanca, amb qui s’acaba casant. Reclutat pels serveis d’intel•ligència britànics, Salvo és enviat a una reunió secreta entre financers occidentals i homes de la guerra congolesos, en la qual haurà d’interpretar els assumptes més foscos de la recent desvetllada consciència africana.

Seguint la pauta de les millors obres de l’autor, La cançó dels missioners és una novel•la de denúncia, d’un realisme brutal i moralment complexa que esbossa un paradigma del fracàs cíclic del Congo, així com un qüestionament a la consciència de les persones que se’n beneficien.

JOHN LE CARRÉ (Poole, 1931), exprofessor d’Eton i exfuncionari del Ministeri d’Afers Estrangers del Regne Unit, es va fer mundialment famós escrivint novel•les d’espionatge.
Les novel•les d’espionatge de l’escriptor britànic són ja un referent literari del segle XX. Però a diferència dels títols que l’han fet més famós com ara El talp, El sastre de Panamà o La casa Rússia, La cançó dels missioners és una obra de denúncia del realisme brutal i de la moral complexa existent de les potències econòmiques vers l’Àfrica

Martí Martí

SEBASTIÃO SALGADO

No tots els llibres són per llegir. De fet una bona part dels llibres que compr no són tant per llegir com per mirar. M’agraden els llibres per mirar, és a dir els llibres pensats per ser sobretot un mitjà per a les imatges: llibres de pintura, d’arquitectura, de fotografia… llibres d’art.

Els llibres per ser mirats solen ser molt agraïts, editats amb molta cura i en general són preciosos. La majoria d’aquests llibres també solen ser cars i de formats grans. Però aquest no és el cas. Sebastião Salgado de Lunwerg és un llibret petit que només em va costar 11.50 €. Aquest llibret forma part d’una col•lecció de llibres per divulgar a bon preu i per a un gran públic l’obra dels grans fotògrafs.

Les fotos del llibre són una meravella, un prodigi, un miracle de la condició humana. En total són 63 fotos d’un dels fotògrafs més valuosos en l’actualitat. Sebastião Salgado fa fotos d’arreu del món amb la intenció primera d’informar sobre les condicions extremes en què viuen milions de persones. Les seves fotos són testimoni d’aquesta realitat brutal i injusta a què són sotmeses tantes vides.

Tot i que els acomodats occidentals del primer món ens hem avesat a veure fotografies tan terribles pels diaris i ens hem acostumat a mirar-les de pressa i oblidar-les fàcilment, en canvi les fotos de S. Salgado tenen un valor afegit: són tan precises, són tan plàstiques, són tan belles, que ens obliguen a una mirada molt més atenta i per tant molt més reflexiva. Com és possible? Es pot parlar de bellesa en unes imatges tan terriblement inhumanes? Sí: Salgado n’és l’exemple, com també ho és el Judici Final de Miquel Àngel.

Algunes fotos de S. Salgado van ser exposades fa pocs anys a la sala d’exposicions de Sa Nostra de Ciutadella. Una magnífica mostra d’un art cada vegada més present a les galeries d’art i als museus. Però no ens enganyem. Salgado fa un art no per als museus sinó per a les persones, no és per a l’eternitat sinó per al present polític: parla de la dignitat dels desheretats de la terra, dels treballadors, dels infants moribunds i mares desesperades, dels mutilats de les guerres i dels desplaçats per les catàstrofes polítiques… Un llibre per mirar i per pensar. No només les lletres fan pensar.

Francesc Florit