Monthly Archives: Abril de 2007

PLUTARC, VIDA DE MARC ANTONI

Any 30 a.C, catorze anys després de la mort de Gai Juli Cèsar, d’una guerra civil i de la mort dels assassins del dictador.
Un any després de la seva desfeta davant Cèsar Octavià, a la batalla naval d’Acci, Marc Antoni i Cleòpatra han intentat mantenir des d’Egipte el control de la part oriental de l’Imperi, amenaça la secessió, la divisió en el triomfant Imperi Romà. Però Antoni, vençut i fugitiu, finalment es suicida clavant-se una espasa al ventrell, segons la tradició dels generals. Més tard ho farà la seva amant,Cleòpatra, reina d’Egipte. Escriu
l’historiador Plutarc :« Aleshores Cleòpatra es féu portar a la tomba d’Antoni, i jaient-se aprop del fèretre deia: estimat Antoni, quan et vaig enterrar era encara lliure, ara, en canvi, quan vesso aquestes libacions, estic captiva i vigilada per impedir-me de maltractar un cos esclau, i per guardar-me per al triomf que serà celebrat sobre tu a Roma. Mentre vivíem, res no ens ha separat un de l’altre, però en morir correm el risc d’intercanviar el nostre país : tu, romà, enterrat aquí, i jo, infortunada, a Itàlia, una tomba serà l’única part del país que hauré rebut. Però si els déus tenen algun poder (els d’aquí ens han traït), no abandonis la teva dona, no permetis que hom celebri el teu triomf a compte meu ; amaga’m amb tu en la mateixa tomba, res no ha estat tan espantós com aquest temps que he viscut sense tu ».

« Cleòpatra havia assajat diversos verins mortals, uns eren ràpids i dolorosos, altres massa lents. Fent proves amb animals i esclaus va trobar que la picada de l’àspid era la més convenient, produïa somnolència sense convulsions, era com adormir-se profundament. Després de banyar-se, es reclinà i prengué un sopar esplèndid. Aleshores entraren un servents que, burlant la vigilància ordenada per Cèsar, portaven un paner de figues… I sota les figues, un àspid, una serp verinosa que saltà al braç de la reina. ».

Generacions anteriors a nosaltres no llegien títols com “Història de Roma”, o de Grècia, llegien les històries primeres, en llengua original o traducció : Tucídides, Livi, Estrabó, Apià, Polibi… La biografia del molt influient filòsof del s. XIX Carles Marx, ens el mostra llegint en grec Apià a la biblioteca pública de Londres, un quadern, un llapis, i fred de peus.

Sense tant de coratge i amb menor precarietat, posem de banda alguna vegada els llibres de text, resums, interpretacions, revistes-rosa d’història sensacionalista, enciclopèdies…, anem a l’original. Convidam avui a Plutarc (s. II dC), un grec nacionalitzat romà, autor de les conegudes Vides paral.leles (Bioí paralléloi) 44 biografies on confronta vides de romans i grecs. He extret aquí la vida d’Antoni, però podria recomanar la de

Cató (o la duresa de l’aristocràcia),
Licurg (per conèixer el règim militar d’Esparta, l‘ «educació espartana »),
Alcibíades (un dandy, un play-boy de la política)
Ròmul, Numa… (la invenció d’un passat gloriós que no va existir, èpica pura )
Pèricles (o el primer experiment de la democràcia, i també de l’art monumental per a major glòria dels governants)
Coriolà (una vida romana amb intensitat de tragèdia grega : el furor i la venjança, l’amor, els deures envers la Pàtria…Shakespeare en féu una versió), o
Pompeu, Crassus, Lúcul… (els grans secundaris de la història, els perdedors, obscurits per l’aurèola obcecant del gran Juli Cèsar: les meves preferides) i tants d’altres.

Plutarc és accessible en excel.lents versions d’Alianza Editorial (7 €), el seu estil és ordenat, psicològicament penetrant, històricament fiable, descriptivament majestuós, directe i eficaç, modern. Les biografies (dues o tres en cada llibre) ocupen rarament més enllà de 120 pàgines. Aprenem molt llegint Plutarc, és instructiu i entretingut, lliçons d’història i d’ànima humana, variable, la de sempre.

Plutarc fou traduït pel nostre Carles Riba, hel.lenista i poeta, traduccions netes i impecables, però una mica il.legibles el 2007, versions dormides, i no desvetlades, publicades a la col.lecció de clàssics Bernat Metge, treballades en un català suprem ja envellit per noble i culte, potser intimidatori a un lector d’avui. Ja ho deia el mestre Miquel Dolç : cada època demana la seva traduccció.

Ignasi Mascaró

Anuncis