Mentre el llegia el vaig comparar amb un altre llibre que em va agradar moltíssim: El callejón de los milagros (no hi ha versió catalana…?) de l’egipci Mahfuz. Són microhistòries de la gent senzilla. Ambdós llibres volen explicar de quina estofa és feta la vida que vivim: dels gestos menuts carregats de sentit, plena de sorpreses, amb giragonses inesperades, per caminois mai trepitjats a pesar dels molts anys viscuts.
L’inici del llibre em va semblar magnífic: un home se’n va al món de la seva infantesa per morir-s’hi, però en lloc de la mort es troba amb la vida bullent: els problemes que a hom manté viu, les ganes de fer, de beure, de menjar, de cardar, són mesos d’una intensa vitalitat. De fet retroba l’amistat, retroba l’amor, retroba la protecció.. retroba o troba definitivament la llibertat. Retroba també en alguns moments la imaginació, l’Hotel de l’Existència, tota una metàfora de les il•lusions perdudes que ajuden a tirar endavant.. el llibre també és tota una desfilada dels problemes contemporanis de la societat nordamericada: violència, trencaments, desorientació, ortodòxia…
La vida continua. O sigui que mai no sabem què ens espera el futur. Crec que després d’una vida bastant fracassada, Nathan el protagonista viu pletòric els seus darrers mesos… i no sabem quants anys més…
Xec Florit