
CONTRA LA HUMILIACIÓ DE L’ESPERANÇA
Quan volem significar que una cosa és molt gran i extensa, solem dir que és la mar de gran. I si açò tan enorme ho duim dins l’ànima, podríem dir que és
“La mar de dins”. Vet aquí el títol del llibre de poemes que acab de llegir i no em cans de rellegir. Amb ell
Pere Rovira(Vila-seca, 1947), ciutadà de Lleida i professor de la seua Universitat, va guanyar el premi Carles Riba l’any 2002. Diuen els crítics que escriu poesia de l’experiència, des d’un vitalisme lúcid a una maduresa sensual i amarga. Açò és precisament el que m’agrada d’aquest poemari, i també la forma senzilla i alhora elegant de dir-ho.Als cinquanta anys, és cert, la mort es fa més íntima, somriu amb les dents roges, sembla humil, i ens recita a l’orella, maternal i bavosa, que ja tot és inútil. Però tu no et resignes i llegint Les flors del mal, te n’adones que Baudelaire és un crac. Si més no un cas extraordinari de femeter: va ser capaç de convertir l’escòria i la desgràcia dels carrers de París en bellesa abraçada desesperadament a les paraules. Qui pogués fer ben igual així a Ciutadella com a les tan espanyoles Islas Baleares, on la merda que es dissimula amb discursos de progrés i benestar no té res a envejar a la que s’ensuma a d’altres llocs educats del món! Són les hores cremades a la recerca d’un vers les que poden salvar un poble: perdurable bellesa, més que no capital de doblers gitats de la cartera. Recorda-ho tu també: No cal que ens enganem perquè ens pugui mentir la poesia.
No has entès quasi res –era massa senzill- i vols que em cregui que ets agra i dolenta, pobra hipòcrita fúria, tu que em vas fer oblidar els besos de l’absenta, tu que eres només música. Has tingut massa por del temporal del cor i dels llamps de la nit…Però et vols fort i valent com el llop del teu nom, que és coratge en la vida i no oblides l’amor, jove fins a la mort.
L’amor mai no demana les lleis que li donam; l’amor és un menjar: no necessita versos. En Pere Rovira no en fa d’aquests, que són com canots vells ajeguts al paper, llepant l’encadenada mà de son amo. (També m’agrada per açò). No perd en aquells llavis el tast d’un verí antic. Ha escrit “per salvar el gust tacat de móres dels seus llavis, o per estar més sol, o per no caure en la humiliació de l’esperança”. És humiliant esperar quan te n’adones que duus mig segle esperant coses que mai no s’esdevenen (un món en pau, entre altres foteses) i tens consciència del fracàs. I el final de l’amor fa olor de gessamins.
Vet aquí la veritat resistent al pas del temps que marca un rellotge d’arena, el qual remuga que ningú ja no fa cas de la seva hora, ni de la retxa d’ombra que posa sobre el transcurs del dia (“No puc ser exacte, com es pensen els homes que ho són els seus instants; vaig amb el sol i m’agrada parar-me cada vespre, no mesurar la nit de les estrelles, descansar en la foscor i ser rellotge dels morts”). El poeta Rovira me l’ha feta veure, l’altra veritat, i, per tant, no ploraré per l’edat que ja no és meva, ni per la mort ni per la vida, ni resaré a la sort: sé que no es pot guanyar. Ara, açò sí: creuré en el Nom i en la Bellesa de les coses perdudes que m’estim. I no em caldrà esperança.
Joan F. López Casasnovas
INSECTES
Indefens, fràgil, fi com un dibuix a llapis,
mou les potetes amb delicadesa
mentre em xucla la sang.
Si el mato ara,
¿morirà feliç, o ebri de repugnància,
ple d’aquest suc vermell que ha d’empassar-se
obeint un impuls que no domina?
Que fàcil és unir, petit germà,
el teu destí i el meu: jo també diminut,
sobre la pell d’un déu que em deixa fer
un instant… O jo també esborrat
pel cop brutal, en el moment més dolç.
Que pervers i que fàcil,
si tu només volies una mica de sang,
és tenir-te a les mans i jugar amb les misèries
dels déus i dels mosquits