Monthly Archives: gener de 2006

ADDICCIÓ IRREVERSIBLE

En Lluís fins fa ben poc era un al•lot com qualsevol altre; alt, prim, morè, d’ulls verds, bon esportista, graciós, simpàtic i intel•ligent. Tenia una vida fantàstica, tot semblava anar-li massa bé per ser veritat. Tenia molts amics, a la colla eren set. També sortia amb una noia, la Clara, una al•lota molt maca.
L’escola li anava bastant bé, de fet, era una mica mandrós i a casa seva els costava de creure-ho, però sempre ho aprovava tot. No era infeliç, ell era conscient que tot li anava força bé, però trobava que la seva vida era molt monòtona.
Cada cap de setmana, amb la colla, sortien de festa; anaven de bar en bar o a les discoteques i de tant en tant muntaven alguna festa. Solien beure alcohol però res més, tots set jugaven a futbol i eren al•lots sans.
No tenia ni disset anys quan la vida li va començar a canviar.
Un dissabte al vespre, avorrits de fer el mateix, van decidir provar una cosa nova. Era una mica car, però els havien fet bona propaganda; amb aquella substància es sentirien plens d’energia i capaços de tot, a més, els més populars de la classe ja ho havien provat, ells no podien ser menys. En Carles, el líder del grup va ser l’encarregat de portar-ho, deia que tenia bons contactes. Cap allà a les deu, van començar a inhalar-ne, aquella pols blanca denominada cocaïna i més popularment or blanc, semblava totalment inofensiva, així que cap d’ells no va tenir por de provar-ho. En poc temps ja se’ls havien dilatat les pupil•les, es sentien eufòrics, capaços de menjar-se el món i gens cansats; omnipotents. Va ser una nit espectacular, feia temps que no s’ho passaven tant bé.
L’endemà en Lluís es va trobar amb la Clara i li va explicar el que havien fet, no li va semblar gens bé i li va demanar que no ho tornés a fer, “es clar que no, va ser només provar-ho” va contestar-li ell.
Un mes després, el divendres, a una festa, un al•lot a qui li deien “el mosca” n’hi va oferir, el convidava. Li va agradar, i tant que li va agradar, més que l’altra vegada. Li va demanar a aquell camell que n’hi passés per l’endemà, convidaria als seus amics també.
Aquell dissabte, els amics no van reaccionar com ell esperava, no en van voler, havien sentit per les notícies que un jove de disset anys havia mort per culpa d’aquella droga i que provocava molta addicció, “bajanades ” va dir en Lluís, i se’n va anar a trobar el Mosca. Una nit boja, va tornar a casa a les vuit del matí, els seus pares estaven molt preocupats, ho van trobar molt estrany que aguantés fins tant tard, ja que s’havia aixecat molt d’hora el dia anterior, però no en van fer gaire cas.
El cap de setmana següent, el mosca el va trucar perquè sortís de festa amb ell, en Lluís, ja avorrit dels seus amics que sempre feien el mateix, va acceptar. A partir d’ aquell cap de setmana va deixar de banda els seus amics, i va començar a anar amb el mosca, no hi havia cap dissabte que faltés la neu en pols.
Quan la Clara se’n va adonar el va advertir per darrera vegada i el va fer triar entre ella i la cocaïna. En Lluís, li va prometre que no aniria més amb el mosca i que tot tornaria a ser com abans. Això és el que ell es pensava, perquè quan va arribar el cap de setmana, i a una discoteca es va trobar el mosca, no va trigar ni dos minuts en demanar-li coca.
Ell creia que no estava enganxat perquè només en prenia els caps de setmana, però estava equivocat.
Un mes després de prendre-se’n cap de setmana si i cap de setmana també, va començar a prendre’n cada dia. Llavors va ser quan es va començar a notar un canvi en la seva personalitat. Ja no era la mateixa persona, sempre estava nerviós; contestava als pares, professors i amics i fins i tot començava a ser una mica agressiu; a més, quasi no menjava i cada dia estava més prim. Els seus amics es van adonar del que li passava i es van distanciar d’ell, no volien embolics. La Clara, farta de que li mentís, va trencar amb ell. En Lluís començava a estar sol, però ell no se’n adonava, creia que encara li quedava el mosca.
Els seus pares es van començar a preocupar, a casa, sempre estava de mal humor i un dia va pegar a la seva germana petita, cosa que mai havia fet abans, havia estat un noi tant carinyós… La seva mare va decidir anar a parlar amb la seva professora per demanar-li si havia baixat de notes. Evidentment, si. La seva tutora també estava una mica amoïnada per ell, però mai s’hagueren imaginat el que li passava realment, “els adolescents ja ho tenen això, èpoques més dolentes que d’altres, és normal” van acabar dient.
Tres setmanes després, en Lluís ja no podia passar ni tres hores sense la coca, en prenia quan s’aixecava, als esbarjos, quan sortia de l’escola, després de dinar, el capvespre i el vespre. Estava completament enganxat i també endeutat.
Cada vegada devia més diners al mosca, i aquest el va amenaçar dient-li que si l’endemà no li duia els mil euros que li devia es podia preparar. En Lluís només en va aconseguir arreplegar 500 i el mosca, que era un tio de poques bromes, li va etzibar un bon cop de puny.
Allò no va canviar res, no tenia diners però la necessitava i n’aconseguia fos com fos.
En Lluís no se’n adonava però ja era una altra persona, era increïble com aquella cosa l’havia canviat, tant físicament com psíquicament; tenia la veu més ronca i el rostre envellit, sovint li sagnava el nas, cada dia estava més irritat i a vegades també depressiu, tenia canvis de personalitat radicals.
Els seus pares si que se’n adonaven i el primer que van fer va ser trucar al Carles, li van demanar que li passava al seu fill, si prenia alguna cosa, en Carles va respondre que feia molt que no el veia, en Lluís ja no assistia als entrenaments i tampoc no es trucaven. El segon pas que van fer va ser anar a consultar un especialista a un centre de desintoxicació del poble, li van explicar la situació del Lluís. El que li passava només tenia un nom: cocaïna. Van recomanar-lis que l’endemà mateix portessin en Lluís al centre.
Massa tard.
En Lluís, que devia diners a molts dels camells del poble, mai caminava tranquil, no se’ls volia trobar i sempre anava per carrerons. Però el poble era petit, i aquell dia, quan tornava de l’institut, set tios molt més grans que ell i forts com toros se l’hi van tirar a sobre.
Va acabar en coma en un hospital amb gran lesions per tot el cos i també al cervell. Al cap de dos mesos, va morir.

Anuncis

DIGA’M QUE JA NO ÉS MASSA TARD!

Per fi vaig aconseguir que la Clara, la meva germana petita, em deixés tranquil•la d’una vegada. Tot i portar-nos quatre anys de diferència ens dúiem molt bé, però quan es posava pesada era insuportable. I des que la mare ens havia abandonat, estava més empipadora que mai.
Mai li havíem importat gaire, a la mare; fa un any, va anar-se’n sense dir res: tenia una nova parella. Jo ho sabia, i el pare també; per això sempre buscava excuses perquè ella li fes cas, però res funcionava. I res va funcionar tampoc sense ella.
Durant mesos, el pare va estar enfonsat, i jo vaig haver d’encarregar-me de tot: ell estava de baixa, i jo havia de tenir cura d’ell, de la Clara i de la casa. Però potser hagués valgut més que mai hagués sortit d’aquella depressió: quan va començar a recuperar-se, va començar a beure i a més, es va tornar agressiu. Ens insultava, ens menyspreava… I això no era res comparat amb el que venia.
Al principi, la Clara i jo compreníem les seves reaccions: estava tocat perquè la mare l’havia deixat. A vegades, ell ens donava una bona bufetada quan ens barallàvem o quan el desobeíem; era una cosa que no havia fet mai, però compreníem que estigués més nerviós i reaccionés així. Però després va començar a pegar-nos, a tirar-nos a terra, a estirar-nos els cabells i donar-nos cops de peu i tot perquè ens barallàvem, perquè fèiem massa soroll, perquè la casa no estava al seu gust, perquè el menjar no estava prou cuit o fins i tot perquè cremava… I nosaltres sempre acabàvem acceptant les seves disculpes, perquè pensàvem que canviaria, així que ens aguantàvem i intentàvem entendre’l. Però finalment, ell va fer l’últim pas: va passar de maltractar-nos a abusar de nosaltres.
Recordo perfectament la primera vegada que va abusar de mi:
– Sandra!!! Vine aquí!!! Com és que no has fet el dinar?
– Ho sento pare, es que acabo d’arribar, estava acabant un examen, de seguida el faig, ho sen…- però no vaig poder acabar la frase: em va agafar pel coll i em va llançar contra la paret. Vaig relliscar fins a terra i ell em pegava i em donava puntades de peu, que em van deixar els cops blaus més grans que havia tingut fins el moment. Després em va arrossegar fins a la seva habitació i em va tirar sobre el llit. Jo ja m’imaginava quines eren les seves intencions, i mentre ell tornava enrere per tancar la porta vaig intentar aixecar-me per fugir, però ell es va girar i em va clavar un cop de puny a la cara i va tornar a llançar-me sobre el llit.
– Si no m’has fet el dinar m’hauràs de fer content amb alguna altra cosa…- i dient això va començar a acostar-se’m cada cop més. Jo intentava resistir-me en va: no tenia forces ja, i cada cop que intentava moure’m ell em tornava a pegar. No podia evitar les seves cruels carícies; estava immòbil sobre el llit, notant com ell em tocava primer per sobre la roba i després per sota. Jo plorava i li suplicava que em deixés, però ell feia cas omís dels meus precs i seguia jugant amb el meu cos, fins que va acabar per treure’m la roba i em va penetrar.
Va ser una sensació repugnant i també dolorosa. Sempre havia somiat com seria la meva primera vegada, i ell va ensorrar tots els meus desigs. Em tenia sota el seu control, i feia de mi el que volia. Per fi em va deixar estar, i jo vaig començar a plorar més fort: em sentia bruta, impotent, rabiosa, utilitzada.
– Calla puta! -era l’únic que em deia- Calla d’una vegada desgraciada! Ets com ta mare! I tot això ha sigut culpa teva! Tu t’ho has buscat! – em repetia mentre em tornava a pegar. Jo em sentia culpable tot i no haver fet res per merèixer allò, i per això cada vegada que em demanava perdó i se’m posava a plorar dient que ho sentia, jo el perdonava. Però aquella escena no va ser única, sinó que es va repetir vàries vegades en situacions diferents. “Sort que la Clara mai ho veu – pensava jo -, per què seria un xoc molt fort per a ella”. La Clara no en sabia res d’aquests abusos; no hi era quan passaven i jo no els hi volia explicar, ja tenia prou maldecaps ella. La història es repetia cada vegada amb més freqüència, i jo aguantava. Moltes nits arribava borratxo i em despertava i jo m’aixecava per portar-lo a dormir, i quan anava begut però no prou com per ser inconscient del que feia, tornava a abusar de mi. I l’endemà, si és que se’n recordava, sempre demanava perdó i donava les mateixes excuses: anava begut, estic trastocat des que se’n va anar la mare, et juro que no tornarà a passar… Jo sempre el perdonava. Fins que vaig descobrir que també abusava de la Clara.
Al tornar un dels pocs dissabtes a la nit que vaig sortir, vaig notar una sensació estranya en entrar a casa: alguna cosa no anava bé. El pare devia haver sortit, perquè no se’l veia assegut a la seva butaca com de costum, ni hi havia la seva jaqueta ni el barret.
– Claraa! On ets?- vaig sentir plorar algú a l’habitació d’ell i vaig anar-hi corrents, tement que les meves sospites fossin certes. I sí: allà era ella, despullada i indefensa sobre el llit, com tantes altres vegades hi havia estat jo. Li havia pegat fort i estava molt dèbil: jo la vaig vestir així com vaig poder i mentre la mirava em va somriure. Tot i estar com estava, em somrigué i em murmurà alguna cosa semblant a “gràcies”. Sempre amb el somriure als llavis. Era un àngel.
A partir d’aquell moment jo vaig començar a moure’m per denunciar-lo i per emportar-me la Clara amb mi: no podia suportar la idea de que aquell trastocat fastigós toqués la meva germana petita. Aviat jo ja seria major d’edat i si guanyàvem el judici, m’enduria la meva germana amb mi. Sinó, l’havíem cagada, perquè el nostre pare ens mataria a cops. La Clara, és clar, també testificaria. Però era tan nena, que va cometre l’error de dir-li a ell alguna cosa que ens va delatar. Un dia, en arribar a casa, la vaig trobar tirada per terra, sagnant. Va explicar-me, així com pogué, què havia passat, i jo ho vaig entendre de seguida i vaig trucar a l’ambulància, perquè aquesta vegada estava molt greu. Quan vaig ajupir-me per intentar aixecar-la i posar-la sobre el sofà, vaig sentir un soroll darrere meu. Ell era allà, dret, amb aquella mirada que jo tant temia.
– Va reina, vine… Ja saps que et toca ara puta!
– Clara, corre cap al lavabo i tanca’t! – li vaig cridar, tement per ella. Arrossegant-se, va fer l’intent, però no va poder.
Ell s’acostava cada cop més, i jo anava reculant. Va tornar a pegar-me i jo vaig agafar el primer objecte que tenia a mà i el vaig colpejar al cap; va caure a terra, inconscient. Jo vaig córrer a obrir la porta perquè ja sentia les sirenes de l’ambulància i la policia, i vaig córrer cap a la Clara.
– Clara! Clara, com estàs? Ho sento, t’he deixat sola, és culpa meva… Va que et curaràs i viurem juntes, oi que si? Oi que si? Va Clara diga’m alguna cosa sisplau! Diga’m que ja no és massa tard!
Ella amb un últim esforç, em va somriure. Realment era un àngel.

Estrella